Comentari de text
DONA D'AIGUA
Es pentinava,
entre grans parets rocoses,
la seva llarga cabellera,
cantant,
i respirava l'oxigen de la nit.
Havia sortit,
a la superfície,
per sentir la suavitat de l'aire
i admirar els raigs de la lluna
(que contemplava).
Era una dona d'aigua,
de fum,
amb bellesa temptadora:
si t'atrapava la seva mirada
et converties en una pedra.
El seu regne eren les profunditats
de les aigües vidrioses
que brollaven de les fonts ufanes
(gran espectacle aquàtic).
La seva bellesa era un parany,
de fet,
tota bellesa ho pot ser.
Les pedres que trobeu vora
estanys,
llacs
o salts d'aigua,
són temptacions de qui no va poder
resistir-se a l'encanteri
d'una sinuosa dona d'aigua,
de fum.
Antònia Lladonet
1.Cerca informació sobre les dones d'aigua.Habitan en aigües de rius, barrancs i fonts dels Pirineus aragonesos i catalanes i del Llenguadoc.També a les Illes Balears.Pentinen els seus cabells amb pintes d'or i sento una gran atracció pels homes.Alguna Dona d'Aigua ha llegada a contreure matrimoni amb un humà,com es Compte en una llegenda del Montseny.
2.Penja una llegenda sobre les dones d'aigua.
La Dona D'Aigua De Gualba.
Hi havia una vegada a Can Prat hi havia un amo poderós que governava amb intel.ligència terres i ramats.Tothom sap, per tot el Montseny, que Can Prat és una casa antiga que té més de cinc-centes quarteres de bosc i cent noranta de terra campa i prats frescals. En aquella època, a més, li feien censos de domini dotze masos petits i en tota la muntanya posseïa un total de set masoveries que habitaven bona gent pagesa.A l'amo de Can Prat li esqueia, a vegades, de caminar per les rouredes. Coneixia el significat del vent quan passa pel cim dels pollancres.Al vespre sentia els lladrucs dels gossos entre les sureres i les alzines, o el goig penes audible, del ramat que va cap a la cleda. Era un home que agradava de caminar per la muntanya; sovint se li feia de nit lluny dels dos turons que alindaban la seva propietat i seguia pujant muntanya amunt sota un cel variable, per senders i corriols fins als voltants de la Vall de Santa Fe, on hi ha la gran penombra.Un dia, en un d'aquests passejos de vespre, l'amo de Can Prat va arribar a la vora del Gorg Negre, allà a les aigües són profundes, quan ja era la mitjanit d'un pleniluni total i claríssim. El gorg era quiet i exànime. Ni una mica d'aire entre les branques dels vímets. Ni un murmuri d'animal. Ni cap altra guspira que no fos l'esplendor de l'astre nocturn que l'omplia. Hi havia quelcom de pesarós i estrany i, amb una mica de cansament a les cames, l'amo de Can Prat va seure al costat de l'aigua, sobre una pedra inclinada. Llavors, de manera confusa, i després nítida i precisa, va aparèixer mig submergida en el líquid del gorg, la figura meravellosa d'una dona nua que, lenta i abstreta, es pentinava la cabellera, rossa com l'or, amb una pinta fulgurant. L'amo de Can Prat no havia vist mai una perfecció semblant, tampoc hi ha paraules per descriure-la. Cap home no hauria pogut resistir tal bellesa.Lentament, la dona, amb els braços aixecats, es passava la pinta mentre, baixet, anava cantant no sé quina esquerpa melodia. I els ulls !: verdíssims, suaus i dòcils, però llunyans, llunyans com si encara contemplessin final del bosc, un país de segures i perfectes formes.Tot d'una, la dona el va mirar fixament i, en aquell precís instant, ell va comprendre que ja l'estimava com mai havia estimat a ningú i que el seu destí quedava unit al d'ella, sense remei. I era desig i era contemplació i voluntat i orgull i audàcia el que sentia admirant aquella cara adorable i el cos provocador.L'amo de Can Prat li va preguntar com es deia, però la dona, sense deixar de mirar-lo, no va contestar. I diu la llegenda que, durant una bona estona, l'amo li anava fent preguntes i ella tan sols l'observava amb els seus ulls de maragda jove sense dir res, però que al final, va arribar un moment en què, tímida i tranquil·la, va explicar que era donzella de riu, no mortal, però tampoc immortal i que obeïa una llei de vida i costums molt diferents a les dels humans; que la seva abraçada en aquell lloc profund era perillós perquè el costum de negar els homes que pel pleniluni la volien aconseguir-la. També s'explica que la veu de la dona vibrava com el so d'una campana marina i que el seu accent recordava modulacions d'un altre món, potser d'aquell que alguns han conegut en una existència feliç i primitiva.Van ser paraules d'amor el d'aquella nit singular. L'home, presoner del lloc i de l'hora, va demanar a la nimfa, amb insistència, que acceptés ser la seva esposa i li va oferir compartir la seva casa, la terra i la riquesa que ell tenia per tota la regió, com a penyora de la seva voluntat. Ella, però tenia por de deixar la somnolenta protecció del lloc on havia estat engendrada i aventurar-se en una nova vida que desconeixia totalment. Havia sentit parlar de la inconstància dels humans, dels seus desequilibris i rudesa, de la cobdícia esvalotada.Però tot i així, aquella dona d'aigua també estava cansada de la freda certitud del seu medi vital i, d'altra banda sabia que l'home robust que tenia al davant li agradava molt. Va acordar de maridar amb l'única promesa que va ser confirmada i jurada allí mateix per l'amo de Can Prat-que mai de la vida, sota cap circumstància ni raó, ell li recordaria, ni en públic ni en privat, l'origen fluvial del que ella dimanava ni tampoc es escarniria amb paraules ni expressions que la concernissin.I va ser així segons diuen- que la dona d'aigua es va convertir en senyora i mestressa de Can Prat, legítima, amant esposa, assenyada consellera, disposta i respectada propietària, juntament amb el seu marit, i que va fer augmentar encara més el poder de la família fins al punt que el nom Prat de Gualba, va resultar altament considerat en el palau del mateix comte de Barcelona. I més enllà de la Mediterrània, en totes les terres, illes i consolats de Catalunya. També m'han explicat que del matrimoni van néixer dos fills, un nen i una nena, els quals guardaven gran semblança de semblant amb la seva mare i creixien alts i forts al mig de tot aquell benestar. Van passar els anys. Després de la calor, amb les seves collites, arribava la tardor vermell i més tard l'hivern xiulant ia totes hores sortia alegre fum de la casa de Can Prat. La primavera sorprenia amb el vol de les pasqüetes i home i dona agafats de la mà, contemplaven llavors els salts d'aigua vital que regalimava de la muntanya.A vegades però, a La Penya Negra a l'altre costat de la plana, hi feia niu un déu mesquí que sotjava inquietament l'hora de la fallida: un maligne geni del bosc, sense nom ni aspecte conegut, promotor de malvestats de tota mena i cos dels diables que bullien dins les aigües sinistres; autor, potser-qui sap- de la desgràcia que estava a punt de produir-se i, això si que és del tot cert, no és d'estranyar, d'alguna manera, el que ara explicaré:Així és que un mal dia, quan l'amo de Can Prat i la seva dona mesuraven una bona terra que calia preparar, van començar a discutir sobre el cultiu que allí fóra més adequat. Li semblava al senyor que seria bo sembrar blat de candial, perquè és fàcil d'arrencar i molt valuós al mercat. La dona, en canvi, argumentava en contra i deia que el terreny no era propici i que, al seu parer, el blat de moro amb els seus panotxes convenia molt més. Motius i motius de l'un i de l'altre van ser pujant de to fins al punt que li marit, enfadat, ple de vehemència i oblidant el jurament que havia fet ja feia anys, va recriminar a l'esposa amb grans veus-que van ressonar per les muntanyes i cerros- dient-li, al cap ia la fi, que poc podia ella entendre de ell mateix de l'aigua del riu. El acabava de fer i ja es penedia; però qui pot esborrar una paraula funesta? El mal ja estava fet. La desgràcia va arribar, i l'encanteri va desaparèixer.La dona d'aigua, en sentir les paraules prohibides, va fugir ràpidament cap a la fondalada del Gorg Negre, sense que l'amo de Can Prat pogués aturar-la. Corria i corria com si estigués posseïda fins que va desaparèixer. Ell decaigut i sense forces va marxar cap a casa, mentre des de la coma de Morou fins al Turó d'en Berenguer Mort, el cel de omplia de núvols furioses.Es diu que l'amo de Can Prat mai va tornar a veure la seva dona; que alt i viril com era, moltes vegades al llarg del dia, es dirigia cap a la foia i la cridava, que va fer sortilegis i promeses a les divinitats que governen aquest lloc, sense cap resultat, que anava i venia frenètic de la casa a la foia i del gorg a la casa, fent i desfent el camí, plorant com un nen, intentat descobrir quan ella no s'ho esperés, que es passava hores i hores en una finestra de ponent del seu mas guaitant el lloc on havia fugit i que, de nit, quan hi havia lluna plena, volia sortir de la casa per a la ribera de l'estany però, cada vegada que ho intentava, li venia una gran son i queia, com cau un cos mort, a sobre de l'escó de la llar i s'adormia profundament.
També expliquen que la dona, quan l'amo, envaït per aquella postració, no podia donar-se compte, entrava amb cautela a la masia, anava a l'habitació dels seus fills i els acaronava i besava dolçament, es quedava una bona estona, dempeus i sol·lícita, cantant la seva cançó i que, abans de marxar, deixava caure unes llàgrimes brillants sobre la gran taula de castanyer del menjador. Llàgrimes que al matí següent, convertida en raríssimes perles de gran valor, recollia, esbalaït l'amo de Can Prat, sense saber el seu origen. Així va ser com, malgrat la tragèdia, la casa s'enfortí encara més, durant molt de temps.
La Dona D'Aigua De Gualba.
Hi havia una vegada a Can Prat hi havia un amo poderós que governava amb intel.ligència terres i ramats.Tothom sap, per tot el Montseny, que Can Prat és una casa antiga que té més de cinc-centes quarteres de bosc i cent noranta de terra campa i prats frescals. En aquella època, a més, li feien censos de domini dotze masos petits i en tota la muntanya posseïa un total de set masoveries que habitaven bona gent pagesa.A l'amo de Can Prat li esqueia, a vegades, de caminar per les rouredes. Coneixia el significat del vent quan passa pel cim dels pollancres.Al vespre sentia els lladrucs dels gossos entre les sureres i les alzines, o el goig penes audible, del ramat que va cap a la cleda. Era un home que agradava de caminar per la muntanya; sovint se li feia de nit lluny dels dos turons que alindaban la seva propietat i seguia pujant muntanya amunt sota un cel variable, per senders i corriols fins als voltants de la Vall de Santa Fe, on hi ha la gran penombra.Un dia, en un d'aquests passejos de vespre, l'amo de Can Prat va arribar a la vora del Gorg Negre, allà a les aigües són profundes, quan ja era la mitjanit d'un pleniluni total i claríssim. El gorg era quiet i exànime. Ni una mica d'aire entre les branques dels vímets. Ni un murmuri d'animal. Ni cap altra guspira que no fos l'esplendor de l'astre nocturn que l'omplia. Hi havia quelcom de pesarós i estrany i, amb una mica de cansament a les cames, l'amo de Can Prat va seure al costat de l'aigua, sobre una pedra inclinada. Llavors, de manera confusa, i després nítida i precisa, va aparèixer mig submergida en el líquid del gorg, la figura meravellosa d'una dona nua que, lenta i abstreta, es pentinava la cabellera, rossa com l'or, amb una pinta fulgurant. L'amo de Can Prat no havia vist mai una perfecció semblant, tampoc hi ha paraules per descriure-la. Cap home no hauria pogut resistir tal bellesa.Lentament, la dona, amb els braços aixecats, es passava la pinta mentre, baixet, anava cantant no sé quina esquerpa melodia. I els ulls !: verdíssims, suaus i dòcils, però llunyans, llunyans com si encara contemplessin final del bosc, un país de segures i perfectes formes.Tot d'una, la dona el va mirar fixament i, en aquell precís instant, ell va comprendre que ja l'estimava com mai havia estimat a ningú i que el seu destí quedava unit al d'ella, sense remei. I era desig i era contemplació i voluntat i orgull i audàcia el que sentia admirant aquella cara adorable i el cos provocador.L'amo de Can Prat li va preguntar com es deia, però la dona, sense deixar de mirar-lo, no va contestar. I diu la llegenda que, durant una bona estona, l'amo li anava fent preguntes i ella tan sols l'observava amb els seus ulls de maragda jove sense dir res, però que al final, va arribar un moment en què, tímida i tranquil·la, va explicar que era donzella de riu, no mortal, però tampoc immortal i que obeïa una llei de vida i costums molt diferents a les dels humans; que la seva abraçada en aquell lloc profund era perillós perquè el costum de negar els homes que pel pleniluni la volien aconseguir-la. També s'explica que la veu de la dona vibrava com el so d'una campana marina i que el seu accent recordava modulacions d'un altre món, potser d'aquell que alguns han conegut en una existència feliç i primitiva.Van ser paraules d'amor el d'aquella nit singular. L'home, presoner del lloc i de l'hora, va demanar a la nimfa, amb insistència, que acceptés ser la seva esposa i li va oferir compartir la seva casa, la terra i la riquesa que ell tenia per tota la regió, com a penyora de la seva voluntat. Ella, però tenia por de deixar la somnolenta protecció del lloc on havia estat engendrada i aventurar-se en una nova vida que desconeixia totalment. Havia sentit parlar de la inconstància dels humans, dels seus desequilibris i rudesa, de la cobdícia esvalotada.Però tot i així, aquella dona d'aigua també estava cansada de la freda certitud del seu medi vital i, d'altra banda sabia que l'home robust que tenia al davant li agradava molt. Va acordar de maridar amb l'única promesa que va ser confirmada i jurada allí mateix per l'amo de Can Prat-que mai de la vida, sota cap circumstància ni raó, ell li recordaria, ni en públic ni en privat, l'origen fluvial del que ella dimanava ni tampoc es escarniria amb paraules ni expressions que la concernissin.I va ser així segons diuen- que la dona d'aigua es va convertir en senyora i mestressa de Can Prat, legítima, amant esposa, assenyada consellera, disposta i respectada propietària, juntament amb el seu marit, i que va fer augmentar encara més el poder de la família fins al punt que el nom Prat de Gualba, va resultar altament considerat en el palau del mateix comte de Barcelona. I més enllà de la Mediterrània, en totes les terres, illes i consolats de Catalunya. També m'han explicat que del matrimoni van néixer dos fills, un nen i una nena, els quals guardaven gran semblança de semblant amb la seva mare i creixien alts i forts al mig de tot aquell benestar. Van passar els anys. Després de la calor, amb les seves collites, arribava la tardor vermell i més tard l'hivern xiulant ia totes hores sortia alegre fum de la casa de Can Prat. La primavera sorprenia amb el vol de les pasqüetes i home i dona agafats de la mà, contemplaven llavors els salts d'aigua vital que regalimava de la muntanya.A vegades però, a La Penya Negra a l'altre costat de la plana, hi feia niu un déu mesquí que sotjava inquietament l'hora de la fallida: un maligne geni del bosc, sense nom ni aspecte conegut, promotor de malvestats de tota mena i cos dels diables que bullien dins les aigües sinistres; autor, potser-qui sap- de la desgràcia que estava a punt de produir-se i, això si que és del tot cert, no és d'estranyar, d'alguna manera, el que ara explicaré:Així és que un mal dia, quan l'amo de Can Prat i la seva dona mesuraven una bona terra que calia preparar, van començar a discutir sobre el cultiu que allí fóra més adequat. Li semblava al senyor que seria bo sembrar blat de candial, perquè és fàcil d'arrencar i molt valuós al mercat. La dona, en canvi, argumentava en contra i deia que el terreny no era propici i que, al seu parer, el blat de moro amb els seus panotxes convenia molt més. Motius i motius de l'un i de l'altre van ser pujant de to fins al punt que li marit, enfadat, ple de vehemència i oblidant el jurament que havia fet ja feia anys, va recriminar a l'esposa amb grans veus-que van ressonar per les muntanyes i cerros- dient-li, al cap ia la fi, que poc podia ella entendre de ell mateix de l'aigua del riu. El acabava de fer i ja es penedia; però qui pot esborrar una paraula funesta? El mal ja estava fet. La desgràcia va arribar, i l'encanteri va desaparèixer.La dona d'aigua, en sentir les paraules prohibides, va fugir ràpidament cap a la fondalada del Gorg Negre, sense que l'amo de Can Prat pogués aturar-la. Corria i corria com si estigués posseïda fins que va desaparèixer. Ell decaigut i sense forces va marxar cap a casa, mentre des de la coma de Morou fins al Turó d'en Berenguer Mort, el cel de omplia de núvols furioses.Es diu que l'amo de Can Prat mai va tornar a veure la seva dona; que alt i viril com era, moltes vegades al llarg del dia, es dirigia cap a la foia i la cridava, que va fer sortilegis i promeses a les divinitats que governen aquest lloc, sense cap resultat, que anava i venia frenètic de la casa a la foia i del gorg a la casa, fent i desfent el camí, plorant com un nen, intentat descobrir quan ella no s'ho esperés, que es passava hores i hores en una finestra de ponent del seu mas guaitant el lloc on havia fugit i que, de nit, quan hi havia lluna plena, volia sortir de la casa per a la ribera de l'estany però, cada vegada que ho intentava, li venia una gran son i queia, com cau un cos mort, a sobre de l'escó de la llar i s'adormia profundament.
També expliquen que la dona, quan l'amo, envaït per aquella postració, no podia donar-se compte, entrava amb cautela a la masia, anava a l'habitació dels seus fills i els acaronava i besava dolçament, es quedava una bona estona, dempeus i sol·lícita, cantant la seva cançó i que, abans de marxar, deixava caure unes llàgrimes brillants sobre la gran taula de castanyer del menjador. Llàgrimes que al matí següent, convertida en raríssimes perles de gran valor, recollia, esbalaït l'amo de Can Prat, sense saber el seu origen. Així va ser com, malgrat la tragèdia, la casa s'enfortí encara més, durant molt de temps.
3.Explica,estrofa per estrofa,el contingut d'aquest poema.Explica una coneguda llegenda catalana que fa molts anys el senyor de Casa Blanc sortia cada matí a cazar.Un dia, després d'estar caçant, es va estirar sobre l'herba i entre els seus somnis, va sentir una dolça veu que cantava al lletjos.Siguen la veu va arribar fins a un rierol on una dona molt bella es pentinava el cabell.El noble li va preguntar el seu nom però ella no va contestar, així que li va demanar que es casés amb el.La jove va acceptar i se'n va anar amb ell.
4.Per què eren perilloses?Perquè quan abracen els homes s'ofeguen en el fons del riu.
4.Per què eren perilloses?Perquè quan abracen els homes s'ofeguen en el fons del riu.
5.Què passa amb les pedres que estan vora llacs?Que serveixen per protegirlas.
No hay comentarios:
Publicar un comentario